diumenge, 8 de maig del 2016

Zoo de Basilea


Després de la fabulosa nit a la cabana i d'un dia molt intens veient dinosaures, petjades i coves, va ser d'allò més gratificant arribar a l'hotel.
Només havien passat 24h sense "comoditats", tot i que tenia l'estranya impressió que havien passat dies, i no sabeu com vam valorar l'escalfó d'aquella estança, els llençols calents, i el més important, el lavabo a dos passes sense la necessitat de posar-nos les xiruques per anar-hi.

Feia un dia magnífic i vam aprofitar per passejar per la ciutat. La llera del Rin era un bullider de gent aprofitant les últimes hores de sol, i el més sorprenent és que tothom es passejava amb una cervesa a la mà.
Apart d'anar a veure el famós colorejat ajuntament, la prioritat era trobar la mateixa bomboneria a on 20 anys endarrera, en el viatge de fi de curs, havia comprat un bombons per portar a casa. Però tot i ser el cap de setmana de Pàsqua, s'havien permès el luxe de tancar a les 16h30. Coses com aquestes encara em sorprenen, perquè a Suïssa tan és el calaix que puguin fer, es tanca quan és l'hora i no s'estan de romanços.


Tornant cap a l'hotel buscant un restaurant, just al carrer paral.lel, ens creuem amb una senyora calçada amb uns talons de vertigen, uns pantalons massa cenyits i una semarreta que semblava més aviat un cinturó. Em miro el Maurici i li dic: "-És el que em penso que és?" i em contesta: "-Si, tira i no et paris". Resulta que darrera del nostre hotel es concentraven totes les barjaules de Basilea, i tot i que abans de fer una reserva en qualsevol establiment em miro i em remiro totes les crítiques, aquest petit detall se'm va passar per alt. El nen ni es va immutar i feiem el que fos per evitar els 50 metres de "carrer vermell". 

Però no us volia parlar de tot això, sinó del fantàstic zoo, un zoo que no té res a envejar al de Barcelona sinó al contrari i que a més a més, és més barat.
Les infrastructures són explèndides, nèt, envoltat de natura tot i trobar-se dins de la ciutat i amb una vintena de cigonyes vigilant cada racó des dels seus alts nius.
Guardo un mal record de l'última visita al zoo de Barcelona; brut, els animals mal cuidats, fred, amb olors desagradables...,  i aquest és diatralment oposat, amb un restaurant que sembla que estiguis en un lodge en mig de la sabana africana.

Malgrat que el dia abans semblava que la primavera havia arribat, un dia gris, trist i plujós ens esperava quan vam entrar al parc i per escalfar-nos una mica, vam anar directes a l'aquari. I és que aquest zoo està preparat pels durs hiverns, tots els animals tenen l'habitat d'hivern, tancat, i el d'estiu a l'aire lliure. Així tant els visitants com els inquilins no passen fred.

Tot i que teníem el Martí girat per culpa de la falta de son i el cansament, vam disfrutar veient com
els lleons endrapaven amb impaciència els troços de carn que havien amagat dins del seu enclòs. Vam poder veure com el lleó feia gala de la seva ferocitat marcant el seu territori i no deixant que cap cria s'acostés al menjar que creia seu. Era un espectacle sentir-lo rugir i córrer darrera dels seus congèneres que quan el veien despistat, intentaven rapinyar un tall.

També va ser curiós veure com 5 elefants sortien per recuperar els platans i altres fruites que el seu cuidador havia repartit. L'expectació era màxima, la majoria dels visitants tenien els smartphones apunt per immortalitzar la passejada.

Ens vam enriolar a la zona dels primats; un orangutan amagat sota una caixa plena de palla, un goril.la mirant-nos de reüll, uns micos perseguint-se, i un caputxí observant atentament el Martí.

Com ja us he dit, el nen s'havia llevat amb el peu esquerra i ja l'havíem avisat que no li compraríem res a la botiga del zoo; i tot i que ho vam voler evitar, no sé com s'ho fan però no hi ha cap sortida sense passar per la tenda de regals i aquí va començar el show.
Abans de tenir fills, quan veia una criatura fent una marranada al mig del carrer, sempre deia que a mi allò no em passaria, però em va passar. Crits, plors, més crits, en definitiva una rebequeria en tota regla, xisclant entre sanglots que ell volia un conill de peluix mentre cada vegada que intentàvem parlar amb ell ens cridava que el deixéssim. Vaig passar a ser la mare observada, amb aquelles mirades d'incredulitat i de desaprovació. L'única solució va ser deixar-lo en la seva frustració, ràbia i impotència fins que les llàgrimes es van convertir en plors de tristesa mentre mirava per la finestra del tram.

Una de les altres atraccions que no us podeu perdre si aneu a Basilea és creuar la llera del Rin amb unes barquetes de fusta que es desplacen gràcies a la corrent del riu. La tonteria se la fan pagar i el preu no inclou la tornada, així que la caminda per tornar a creuar el riu ens va acabar de rematar; i el més trist de tot plegat és que no hi havia cap cafeteria oberta per poder recuperar forces.





Después de la fabulosa noche en la cabaña y de un día muy intenso viendo dinosaurios, huellas y cuevas, fue de lo más gratificante llegar al hotel.
Sólo habíamos pasado 24 horas sin "comodidades", aunque tenía la extraña sensación de que habían pasado días, y no sabéis cómo valoramos el calor de aquella estancia, las sábanas calientes, y lo más importante, el lavabo a dos pasos sin la necesidad de ponernos las botas de montaña.

Hacía un día magnífico y aprovechamos para pasear por la ciudad. El lecho del Rin era un hervidero de gente aprovechando las últimas horas de sol, y lo más sorprendente es que todo el mundo se paseaba con una cerveza en la mano.
Aparte de ir a ver el famoso coloreado ayuntamiento, la prioridad era encontrar la misma bombonería donde 20 años atrás, en el viaje de fin de curso, había comprado unos bombones para llevar a casa. Pero a pesar de ser el fin de semana de Pascua, se habían permitido el lujo de cerrar a las 16h30. Cosas como éstas todavía me sorprenden, porque en Suiza tanto da la caja que puedan hacer, se cierra cuando es la hora y no están de romances.

Volviendo hacia el hotel buscando un restaurante, justo en la calle paralela, nos cruzamos con una señora calzada con unos tacones de vértigo, unos pantalones demasiado ceñidos y una camiseta que parecía más bien un cinturón. Me miré Maurici y le digo: "Es lo que creo que es?" y me contesta: "Si, tira y no te pares". Resulta que detrás de nuestro hotel se concentraban todas las pelanduscas de Basilea, y aunque antes de hacer una reserva en cualquier establecimiento me miro y me remiro todas las críticas, este pequeño detalle se me pasó por alto. El niño ni se inmutó y hacíamos lo que fuera para evitar los 50 metros de "calle roja".

Pero no quería hablar de eso, sino del fantástico zoo, un zoo que no tiene nada que envidiar al de Barcelona sino al contrario y que además, es más barato.
Las infraestructuras son espléndidas, limpio, rodeado de naturaleza a pesar de encontrarse dentro de la ciudad y con una veintena de cigüeñas vigilando cada rincón desde sus altos nidos.
Guardo un mal recuerdo de la última visita al zoo de Barcelona; sucio, los animales mal cuidados, frío, con olores desagradables ..., y este es diatralment opuesto, con un restaurante que parece que estés en un lodge en medio de la sabana africana.

A pesar de que el día anterior parecía que la primavera había llegado, un día gris, triste y lluvioso nos esperaba cuando entramos en el parque y para calentarnos un poco, fuimos directos al acuario. Y es que este zoo está preparado por los duros inviernos, todos animales tienen el habitat de invierno, cerrado, y el de verano al aire libre. Así tanto los visitantes como los inquilinos no pasan frío.

Aunque teníamos Martí malhumorado por culpa de la falta de sueño y el cansancio, disfrutamos viendo cómo los leones zampaban con impaciencia los trozos de carne que habían escondido dentro de su jaula. Pudimos ver como el león hacía gala de su ferocidad marcando su territorio y no dejando que ninguna cría se acercara a la comida que creía suya. Era un espectáculo oírlo rugir y correr detrás de sus congéneres que, cuando lo veían despistado, intentaban rapiñar un trozo.

También fue curioso ver como 5 elefantes salían para recuperar los plátanos y otras frutas que su cuidador había repartido. La expectación era máxima, la mayoría de los visitantes tenían los smartphones apunto para inmortalizar el paseo.

Nos reímos en la zona de los primates; un orangután escondido bajo una caja llena de paja, un gorila mirándonos de reojo, unos monos persiguiéndose, y un capuchino observando atentamente a Martí.

Como ya os he dicho, el niño se había levantado con el pie izquierdo y ya le habíamos avisado de que no le compraríamos nada en la tienda del zoo; y aunque lo quisimos evitar, no sé cómo lo hacen pero no hay ninguna salida sin pasar por la tienda de regalos y ahí empezó el show.
Antes de tener hijos, cuando veía una criatura con un berrinche en plena calle, siempre decía que a mí aquello no me pasaría, pero me pasó. Gritos, llantos, más gritos, en definitiva una rabieta en toda regla, chillando entre sollozos que él quería un conejo de peluche mientras cada vez que intentábamos hablar con él nos gritaba que lo dejáramos. Pasé a ser la madre observada, con esas miradas de incredulidad y de desaprobación. La única solución fue dejarlo en su frustración, rabia e impotencia hasta que las lágrimas se convirtieron en llanto de tristeza mientras miraba por la ventana del tranvía.


Otra de las atracciones que no os podéis perder si vais en Basilea es cruzar el Rin con unas barcas de madera que se desplazan gracias a la corriente del río. La tontería se la hacen pagar y el precio no incluye la vuelta, así que la caminda para volver a cruzar el río nos acabó de rematar; y lo más triste de todo es que no había ninguna cafetería abierta para poder recuperar fuerzas.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada