dimarts, 10 de setembre del 2013

Fent turisme als hospitals/ Haciendo tursimo en los hospitales/ Tourisme aux hôpitaux


A casa nostre els hospitals formen part del edificis turístics a visitar quan estem fora de casa. Tots tres hem acabat al metge durant les nostres vacances i podem dir que als tres països on hem "tastat" la sanitat, aquesta és correctíssima.

El primer en instaurar la visita a les urgències va ser el meu home en el nostre viatge de nuvis. Si, si, es va obrir el cap amb l'aixeta de la dutxa quan es va ajupir a recollir el sabó. El més al.lucinant de tot és que quan vam trucar a la recepció de l'hotel per demanar una ambulància, l'home ens va dir que hi anéssim caminant! D'acord que l'hospital estava al cantó però ja ens podeu imaginar caminant en la negre nit amb el meu home aguantant-se una tovallola al cap. Vam haver-nos d'esperar més de 3h i quan per fi ens van atendre, vaig estar apunt de caure en rodó a causa de les preguntes del meu home, les explicacions del metge sudanès, la panxa buida i els vomits dels altres pacients. Ara resulta graciòs però en aquells moments.... Els punts els hi vaig acabar treient jo una vegada arribats a casa i li ha quedat un bon record de la nostra lluna de mel.

Després em va tocar a mi. Quan ets petit no paren de repetir-te que no es corre per les escales però quan en tens 27, vas amb amics i vols agafar el metro que sents arribar, oblides els savis consells dels teus progenitors. Em vaig torçar el tormell i el resultat va ser un esquinç. No us podeu ni imaginar com se'm va posar el peu, semblava un botifarró. Evidentment no vam agafar el metro que m'havia fet córrer tot rient, i ens vam parar a la plaça principal de la ciutat per trucar al 112. Al principi tot eren bromes però quan vaig veure les sirenes i els turistes que ens envoltaven, la cara em va canviar de cop. Vaig fer el meu primer viatge en ambulància. Degut als meus trets creien que era una autòctona i tothom es dirigia en l'idioma del país. Vaig sortir de l'hospital amb crosses i amb el peu ben envenat. Encara ens quedaven 2 dies de visita i fer turisme amb crosses resulta diferent. Per cert, no et deixen pujar a l'avió amb elles, les has de deixar a la guixeta d'equipatge especial, juntament amb les bicis, esquis i altres. Em van proposar una cadira de rodes per arribar a la porta d'embarcament però tampoc no era plan, així que hi vaig arribar agafada del bracet del meu home.

Per acabar, aquest estiu li va tocar al Martí. No feia ni 48h que les vacances havien començat i el senyor va decidir saltar un esglaó, una cosa ben banal, tots els nens ho fan, però no sé com s'ho va fer per acabar coix. Si, si, caminava coix i ens deia que no podia caminar. De seguida el vam mirar, buscant alguna inflamació o cop, però no hi havia res aparent i vam pensar que ens prenia el pèl. Però quan vam arribar al tobogan i ell volia córrer a pujar-hi i no podia, llavors ens vam espantar. Quan tens un nen molt mogut i de sobte està quiet, vol dir que alguna cosa li passa. Així que l'endemà ja ens veus anant cap al CAP. Hi havia una cua monstruosa però per sort ens van posar entre les visites de pediatria i va ser una pediatra la que el va veure. A la sala d'espera els veies tan tranquil, xerraire com sempre mentre la resta de nens anaven amb el xumet i feien cara de malaltons. La pediatre el va fer estirar a la camilla i li va anar preguntant si li feia mal allà a on li tocava. Però t'has de creure el que et diu un nen de 2 anys i mig? Entén la pregunta i és conscient del dolor? Doncs resulta que si, perquè li va posar el dit al nas i ell va dir un no amb un to de quina ximpleria em preguntes. El diagnòstic va ser una fascitis i el tractament una setmana de dalcy. L'hauríeu d'haver vist desprès de dues dosis d'ibuprofè, el meu belluguet havia tornat!

Per cert, una visita a les urgències del CAP sense probes externes són 65€, i ni tan sols el va pesar per saber la dosis d'ibuprofè o auscultar, i ni va gastar tinta del boli però es paga el que sigui per posar un nom a la coixera inexplicable del teu fill.

Us aconsello que quan viatgeu per Europa demaneu la targeta sanitaria europea, a Espanya només és vàlida un any i es pot fer per internet a través d'aquest link https://sede.seg-social.gob.es/Sede_1/Lanzadera/index.htm?URL=98
Si teniu la "Carte Vitale" francesa també es pot fer tramit per internet http://www.ameli.fr/assures/droits-et-demarches/a-l-etranger/vous-partez-en-vacances-a-l-etranger/vous-partez-en-vacances-en-europe.php

En nuestra casa, los hospitales forman parte de los edificios turísticos a visitar cuando estamos fuera de casa. Los tres hemos acabado al médico durante nuestras vacaciones y podemos decir que los tres países donde hemos " probado " la sanidad, ésta es correctísima.

El primero en instaurar la visita a las urgencias fue mi marido en nuestra luna de miel. Si, si, se abrió la cabeza con el grifo de la ducha cuando se agachó par recoger el jabón. Lo más alucinante de todo es que cuando llamamos a la recepción del hotel para pedir una ambulancia, el hombre nos dijo que fuéramos andando! De acuerdo que el hospital estaba al lado, pero ya nos podéis imaginar caminando en la negra noche con mi marido sosteniéndose una toalla en la cabeza. Nos tuvimos que esperar más de 3h y cuando por fin nos atendieron, estuve a punto de caer en redondo a causa de las preguntas de mi marido, las explicaciones del médico sudanés, el estomago vacío y los vómitos de los otros pacientes. Ahora resulta gracioso pero en aquellos momentos... Los puntos se los acabé sacando yo una vez llegados a casa y le ha quedado un buen recuerdo de nuestra luna de miel .

Después fue mi turno. Cuando eres pequeño no paran de repetirte que no se corre por las escaleras pero cuando tienes 27, vas con amigos y quieres coger el metro que oyes que está llegando, olvidas los sabios consejos de tus progenitores. Me torcí el tobillo y el resultado fue un esguince. No os podéis ni imaginar como se me puso el pie, parecía un morcilla. Evidentemente no cogimos el metro que me había hecho correr riendo, y nos paramos en la plaza principal de la ciudad para llamar al 112. Al principio todo eran bromas pero cuando vi las sirenas y los turistas que nos rodeaban, la cara me cambió de golpe. Hice mi primer viaje en ambulancia. Debido a mis rasgos creían que era una autóctona y todo el mundo se me dirigía en el idioma del país. Salí del hospital con muletas y con el pie bien vendado. Todavía nos quedaban 2 días de visita y hacer turismo con muletas resulta diferente. Por cierto, no te dejan subir al avión con ellas, las tienes que dejar en la taquilla de equipaje especial, junto con las bicis, esquís y otros. Me propusieron una silla de ruedas para llegar a la puerta de embarque pero tampoco era plan, así que llegué cogida del brazo de mi marido.

Para terminar, este verano le tocó a Martí. No hacía ni 48 horas que las vacaciones habían empezado y el señor decidió saltar un escalón, algo muy banal, todos los niños lo hacen, pero no sé cómo lo hizo para terminar cojo. Si, si, caminaba cojo y nos decía que no podía andar. Enseguida lo miramos, buscando alguna inflamación o golpe, pero no había nada aparente y pensamos que nos tomaba el pelo. Pero cuando llegamos al tobogán y él quería correr para subir y no podía, entonces, nos asustamos. Cuando tienes un niño muy movido y de repente está quieto, quiere decir que algo le pasa. Así que al día siguiente ya nos ves yendo hacia el CAP. Había una cola monstruosa pero por suerte nos pusieron entre las visitas de pediatría y fue una pediatra la que lo vio. En la sala de espera lo veías tan tranquilo, hablador como siempre mientras el resto de niños iban con el chupete y tenían cara de enfermos. La pediatra le hizo tumbarse en la camilla y le fue preguntando si le dolía allí donde le tocaba. Pero hay que creer lo que te dice un niño de 2 años y medio? Entiende la pregunta y es consciente del dolor ? Pues resulta que sí, porque le puso el dedo en la nariz y él dijo un no con un tono de qué tontería me estás preguntando. El diagnóstico fue una fascitis y el tratamiento una semana de dalcy. Lo tendríais que haber visto después de dos dosis de ibuprofeno, mi torbellino había vuelto !

Por cierto, una visita a las urgencias del CAP sin pruebas externas son 65€, y ni siquiera lo pesó para saber la dosis de ibuprofeno o lo auscultó, ni gastó tinta del boli pero se paga lo que sea para poner un nombre a la cojera inexplicable de tu hijo .

Os aconsejo que cuando viajéis por Europa pidáis la tarjeta sanitaria europea, en España sólo es válida un año y se puede hacer por internet a través de este link https://sede.seg-social.gob.es/Sede_1/Lanzadera/ index.htm ? URL = 98
Si teneis la " Carte Vitale " francesa también se puede hacer trámite por internet http://www.ameli.fr/assures/droits-et-demarches/a-l-etranger/vous-partez-en-vacances-a-l-etranger/vous-partez-en-vacances-en-europe.php


Chez nous, les hôpitaux font partie des bâtiments touristiques à visiter quand nous sommes loin de la maison. Les trois nous avons terminé chez le médecin pendant nos vacances et nous pouvons dire que les trois pays ont une système sanitaire très correct.

Le premier en instaurer la visite aux urgences c'était mon mari pendant notre lune de miel. Oui, oui, il s'était ouvert la tête avec le robinet de la douche quand il est allé ramasser le savon. Le plus étonnant est que lorsque nous avons appelé la réception pour demander une ambulance, et l'homme nous a dit d' aller à l'hôpital à pied! D'accord qu'il était très proche, mais vous pouvez nous imaginer marchant dans la nuit avec mon mari tenant une serviette sur sa tête. Nous avons dû attendre plus de 3 heures et quand finalement l'ont soigné, j'étais sur le point de tomber dans les pommes à cause de questions de mon mari, les réponses du docteur soudanais, mon estomac vide et les vomissements d'autres patients. Maintenant c'est drôle, mais à l'époque... C'est moi qui lui a enlevé les points de suture, il a un bon souvenir de notre voyage de noces.

Puis ce fut mon tour. Lorsque vous êtes petit tout le monde vous dit qu'il ne faut pas courrier pas les escaliers mais quand vous avez 27 ans, vous êtes avec des amis et que vous voulez prendre le métro que vous entendez arriver, on oubli les sages conseils de nos parents. Je me suis tordu la cheville et le résultat a été une entorse. Vous ne pouvez même pas vous imaginer comme j'avais la cheville, comme une saucisse. Évidemment on a loupé le métro, et quand nous sommes arrivés à la place principale de la ville on a appelé le 112. Au début, j'ai rigolé, mais quand j'ai vu les sirènes et les touristes autour de nous, mon visage changea subitement. J'ai fait mon premier voyage en ambulance. À cause de mes traits toute le monde croyait que j'étais une locale et me parlaient avec la langue du pays. J'ai quitté l'hôpital avec des béquilles et avec mon pied bien bandé. Nous avions encore deux jours de visite et les visites avec des béquilles sont différents. Soit dit en passant, ils ne vous laissent pas embarquer les béquilles dans l'avion, vous devez les laisser aux bagages spéciaux, comme les vélos, les skis et d'autres. Ils m'ont proposé un fauteuil roulant pour se rendre à la porte d'embarquement mais j'y suis arrivé avec l'aide de mon mari. 

Finalement, cet été, c'était le tour de Martí. Ça faisait moins de 48 heures que les vacances avaient commencé et monsieur a décidé de sauter une marche, quelque chose de très banal, tous les enfants le font, mais je ne sait pas comment il l'a fait pour finir boiteux. Oui, oui, il boitait et nous disait qu'il ne pouvait pas marcher.  Tout suite, nous l'avons regardé, à la recherche d' une inflammation, mais il n'y avait rien apparent et nous avons pensé qu'il faisait la comédie. Mais quand nous sommes arrivés au toboggan et il voulait courir pour y monter et il ne pouvait pas, là, on a eu la trouille. Quand vous avez un enfant qui bouge beaucoup et soudainement, il reste assis, ça veut dire qu'il y a quelque chose. Donc, le lendemain, nous sommes allés à la permanence. Il y avait beaucoup du monde, mais heureusement nous ont mis entre les visites de pédiatrie et un pédiatre nous a visité. Dans la salle d'attente il avait l'air calme, bavard comme d'habitude tandis que les autres enfants allaient avec la sucette et ils avaient l'air d'être malades. Le pédiatre l'a fait s'allonger et elle lui demandais si il avait mal là où elle touchait. Mais vous devez croire ce qu'il dit un enfant de deux ans et demi? Il comprend la question et il est conscient de la douleur? Il s'avère que oui, parce qu'elle a mis son doigt sur son nez et il lui a dit non. Le diagnostic était une fasciite et le traitement une semaine d'ibuprofène.  Après deux doses d'ibuprofène, mon tourbillon était de retour!

Par ailleurs, une visite aux urgences, sans aucun autre examen externe, il coûte 65 €, et elle ne l'a même pas pesé pour connaître la dose d'ibuprofène ou ausculté, elle n'a pas gaspillé d'encre mais on paye n'importe quoi pour mettre un nom sur la boiterie inexpliquée de votre fils.

Je vous conseille lorsque vous partez en voyage en Europe, que vous demandez la carte européene d'assurance maladie, en Espagne est valable un an et peut être effectué en ligne par ce lien  https://sede.seg-social.gob.es/Sede_1/Lanzadera/ . htm ? URL = 98
Si vous avez la " Carte Vitale " française il peut se faire également en ligne http://www.ameli.fr/assures/droits-et-demarches/a-l-etranger/vous-partez-en-vacances-a-l-etranger/vous-partez-en-vacances-en-europe.php

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada